Seguim parlant de bàsquet de formació. Cal no malentendre les coses. Una realitat massa habitual és veure equips de nens dirigits com si fossin professionals, amb la victòria com a objectiu que condiciona tant la direcció dels partits com el treball diari dels entrenaments. L'altra opció és fer un enfocament correcte i ensenyar a botar, a passar, a tirar, a entendre el joc. En aquesta segona línia no es tracta que no ens importa guanyar, no posem "l'altra galta", no practiquem un esport socialitzat en el qual tots som iguals. Simplement, guanyar no és la prioritat. Al meu entendre, a més de tot el que hem de fer per formar tècnica i tàcticament als nostres jugadors, ensenyar a competir ha de ser altre objectiu prioritari. Què entenc per ensenyar a competir?

- Cal competir amb un mateix. Afany de superació. Hem de saber plantejar als nens reptes individuals de millora que provoquin la necessitat d'esforçar per aconseguir alguna cosa que desitges. Esforçar física, però també mentalment. Recorda que no cal donar tot fet. Ells han de posar el seu processador i el seu disc dur al màxim per a comprendre el concepte que estàs entrenant i ser capaços per ells mateixos, amb la teva ajuda, de superar l'oposició del seu defensa o d'aprendre a moure els peus correctament per assolir l'objectiu que busquen. Hem de ajudar-los que guanyin confiança, a que millorin la seva autoestima. Superar una dificultat per si mateixos després d'un esforç físic o de comprensió, aconseguir la cistella o recuperar una pilota, veure la reacció dels companys o rebre el reforç positiu de l'entrenador ajuden més a un jove que els crits de tota una vida.

- No tots som iguals. Cal posar a l'equip per sobre de les individualitats, però tampoc és qüestió d'anar-nos al país dels teletubbies. No és una situació real en cap àmbit de la vida i, per tant, no crec que sigui dolent que els nens sàpiguen quin és el nivell de cada un. Ells no són tontos: quan comencen a jugar amb 6 anys, en els primers partits, només se la volen passar al qual té prou força per arribar al cèrcol i ficar cistella. L'entrenador ha de provocar que els millors també siguin una referència dins del grup. No només "el més bo", també el que més s'esforça, el que presta més atenció, el que ajuda més als companys. Tots han de tenir desig per millorar i l'entrenador ha de mantenir el mateix nivell d'exigència amb tots (no exigir més als millors o que facin el que els doni la gana). Per descomptat, és fonamental que demostrem que confiem en tots i que de veritat creiem que tots els jugadors són importants per a l'equip.

- Som un equip. En el sentit que som un grup que, coneixent les seves diferències, treballa unit per aconseguir uns objectius. Cal fomentar la capacitat d'assumir els errors dels altres, d'aprendre a que cal col · laborar entre diversos per assolir una cosa que ens satisfarà a tots. Hem de transmetre que l'aportació de cadascú és bàsica, si alguna cosa falla, tot falla. És aquí on podem donar importància al detall, a les petites coses que et fan aconseguir alguna cosa gran. L'execució correcta d'un simple gest tècnic pot ser la diferència entre que una passada arribi o no a on ha d'arribar per aconseguir la cistella que et fa guanyar o perdre. És tan important el que la fica com el que l'ha passat, el que ha posat el bloqueig per alliberar el tirador o el que va robar amb la seva actitud defensiva la pilota decisiu.

- El respecte és un valor indispensable. L'equip rival o l'àrbitre no són els nostres enemics. Arribat el moment de la competició, del partit, no cal transformar-se en "màquines de matar". Es tracta de mantenir clars els objectius. tenemos que recuperar 15 balones, dar tres pases antes de tirar, que no nos metan más de 50 puntos, etc. Un d'ells és guanyar, però només és un més. Cal seguir fent correccions constantment sobre els conceptes que has treballat durant la setmana i s'ha de marcar tres o quatre idees en què focalitzar l'atenció dels nens en cada partit: hem de recuperar 15 pilotes, donar tres passades abans de tirar, que no ens fiquin més de 50 punts, etc. Competim contra un oponent al qual cal respectar i hem de fer sempre amb una actitud esportiva. L'àrbitre és un ajut, no un problema. Els nens estan més pendents de nosaltres del que ens pensem. Qualsevol actitud per la nostra part es converteix per a ells en un referent: si l'entrenador es passa el partit protestant (que irresponsable pèrdua de temps) provoquem en els nens una actitud agressiva que projectaran cap als altres nens i cap a l'àrbitre.

Si ensenyem a competir, estarem també millorant les nostres possibilitats de guanyar partits, però el que és segur és que aconseguirem pel camí petites victòries individuals, interiors, que són les que de veritat ajuden a la fomació dels nostres petits jugadors-persones.

•